diumenge, 13 de maig de 2018

LA BIBLIOTECA DE PAIPORTA

El proppassat dia 4 de maig vaig tindre l’oportunitat de presentar el meu últim llibre, L’Europa que he visitat, a la biblioteca de Paiporta, un edifici poc sostenible des del punt de vista ambiental i molt incòmode per la falta d’aïllament acústic. Sembla que l’actual corporació municipal vol revertir aquesta herència, inaugurada un parell de mesos abans de la formació del nou govern.

Ara bé, vaig quedar molt gratament sorpresa per la professionalitat i l’amabilitat de les persones que es fan càrrec del que veritablement importa: els llibres. Vaig conèixer Paloma Puchades, la bibliotecària, una jove plena d’idees i projectes que, n’estic segura,  enllestirà amb èxit en benefici de la lectura i de la gent de Paiporta.

L’acte de presentació  va ser una lliçó de protocol. El protocol està creat per a entendre’s, perquè cada persona sàpia què ha de fer en cada moment i això és aplicable als semàfors, a l’ús dels coberts o a les salutacions i presentacions personals. A la biblioteca de Paiporta, en primer lloc es presenta la bibliotecària i ens dóna la benvinguda. A continuació la regidora Teresa Verdú explica en què ha de consistir l’acte i dóna la paraula a l’alcaldessa, Isabel Martín, que m’acompanyà en la taula i em va presentar abans que jo parlara del llibre.

Vos semblarà que és habitual el que conte. Doncs, no. No van dir res que no fóra precís ni, cap de les tres, van recórrer als tòpics que ameren, de vegades grollerament, aquestes activitats. Per si no és prou, cal que faça esment a l’informàtic que, amb una facilitat  proverbial, va fer funcionar a la perfecció (situació que sol ser la contrària en la majoria de llocs) la projecció de fotografies amb què acompanye les presentacions de L’Europa que he visitat, atés que l’editorial no ha posat en el llibre ni una foto ni un mapa, cosa que sobta en un llibre de viatges.

Així que estic ben contenta d’haver sigut acollida per l’alcaldessa, la regidora, la bibliotecària i l’informàtic i els reitere el meu agraïment. També torne a donar les gràcies a les amistats que em van acompanyar i a la gent de l’associació El Barranc  que van tindre l’amabilitat d’escoltar-me.



dimarts, 1 de maig de 2018

Mujeres de Roma (Heroísmo, intrigas y pasiones)


Dimecres passat vaig tindre la satisfacció de presentar el llibre Mujeres de Roma (Heroísmo, intrigas y pasiones), d'Isabel Barceló Chico en la Llibrería Gaia-Benimaclet, de València. Atés que és un text molt interessant des de diversos punts de vista, especialment el feminista i l'històric, i  de l'alta qualitat literària, vos oferisc a continuació la meua intervenció amb la intenció d'animar-vos a llegir-lo.



"Gracias a todo el público por venir, a Lola Samper por ceder su espacio para un acto literario más y a Isabel Barceló por haberme encomendado esta presentación, tarea que acepté sin dudar por el afecto y la admiración que le profeso. 

Hemos venido a presentar su,  por el momento, último  libro, MUJERES DE ROMA (Heroísmo, intrigas y pasiones), pero conviene que recordemos la figura de la autora, cosa que nunca está de más por mucho que creamos conocerla.

Isabel es de Sax, licenciada en Filosofía y Letras, conferenciante, directora o escritora invitada en grupos de lectura. Autora del blog Mujeres de Roma, ha publicado artículos y relatos cortos, obras para la divulgación del patrimonio, como Descubriendo tesoros y Valencia. Guía de Valencia y su provincia, con Alejandro Lillo. Tope secreto. El secuestro de la luna, un texto juvenil que se encuentra en Amazon. Las novelas históricas: Dido, reina de Cartago y La muchacha de Catulo. En la colección de Mitología de la editorial Gredos: Las flechas de Eros, La ira de Medea, La fundación de Roma, Orfeo desciende a los infiernos y Perseo y la mirada de Medusa.


Podría añadir mucho más, pero creo que es suficiente para saber ante quién nos encontramos: una mujer feminista, una excelente escritora y una  gran lectora. Esto último es muy importante: si una persona que se dedica a escribir (y más sobre épocas pasadas)  no lee, no se documenta. Y si no se documenta puede errar. No es el caso de Isabel.

En el año 2004  solicitó, y le fue concedida, una beca Valle Inclán del Ministerio de Asuntos Exteriores. Eso le permitió disfrutar de una estancia de seis meses en la Real Academia de España en Roma  que aprovechó para mejorar y aumentar sus conocimientos y, por tanto,  documentarse sobre este libro que hoy presentamos.
Como suelo hacer cada vez que doy a conocer un libro, lo describiré.  No es trivial esto. Si la autora incluye  índice,  prólogo, etc. está diciéndonos cómo quiere que lo leamos, está ayudándonos a centrar el foco, nos dirige a sus objetivos. Es legítimo, está en su derecho y, además, se lo agradecemos.
El libro es bonito, de buen papel, fuente amable para ojos cansados, dan ganas de acunarlo. No sé si habrá aquí alguien de la editorial Sargantana, en todo caso, enhorabuena por el objeto-libro y sobre todo por la elección de autora y obra.


Abrimos el libro y tras las afectuosas dedicatorias, nos viene el índice de los 18 capítulos, que curiosamente sólo contienen en sus títulos el nombre de tres mujeres. Isabel nombra los capítulos según le conviene por los temas que como cerezas va entrelazando. Otra buena idea para ayudar en la lectura.

A continuación, leemos el prólogo de Carlos García Gual, catedrático de universidad, escritor, traductor, crítico literario, especialista en antigüedad clásica, académico de la lengua... Un prologuista de prestigio para un excelente libro. Dice que la narración de Isabel “puede usarse como amena y singular guía histórica de Roma”. Tiene mucha razón. Quienes no conocemos la ciudad como nuestra querida autora, no nos hemos podido resistir a situar en un plano, en un mapa,  todos los itinerarios de que habla, los lugares que cita, los monumentos que nombra,  a pesar de los inconvenientes por la transformación de la ciudad tras tantos siglos de existencia. Cuando volvamos a Roma la veremos con ojos entrenados o llevaremos el libro en las manos para para que las visita sea bien jugosa.


Seguidamente encontramos una Introducción de la propia Isabel donde ya centra el objetivo de este trabajo: “rescatar a las mujeres de su secular olvido”. Claro, hemos de tener en cuenta que la historia ha sido contada por los hombres. Me gustaría hacer ahora una sugerencia personal: procuremos no juzgar con el feminismo de hoy a las mujeres  que aparecen en el libro. De hecho Isabel no lo hace: describe, contextualiza y acompaña. Recuerdo que cuando presentamos en la Intersindical Valenciana Dido, reina de Cartago, a cargo de las catedráticas (ahora ambas eméritas) Carmen Aranegui e Isabel Morant, ésta explicó que las mujeres que no podían obviarse aparecían reflejadas en la historia conforme convenía a la moda de la época en que se referían a ellas. Ponía el ejemplo de la reina Católica: ejemplo de virtud para el franquismo. Pero aparece en la historia, era reina de Castilla. Las que rescata Barceló del olvido o el maltrato histórico pertenecen a todos los ámbitos sociales: desde esclavas a reinas.

Tras los 18 capítulos que conforman  el cuerpo del libro, Isabel nos ofrece un índice alfabético de las mujeres que nos vamos encontrando durante la lectura, mujeres pertenecientes a épocas diferentes, podríamos decir que a todas las épocas,  desde   Rea Silvia (muy querida cuando la seguíamos en el blog), del siglo VIII a.C.  a Anita Garibaldi, del  XIX. Además nos ofrece otro índice, éste cronológico, de acontecimientos históricos.

¿Recordáis que os decía al principio que es de agradecer esta manera de ofrecer el libro? Mirad si nos lo pone fácil. Isabel quiere que la leamos,  quiere que nos guste lo que escribe, nos lo ofrece con toda generosidad. Viene al caso eso que dicen muchas autoras, y autores,  que escriben las novelas que a ellas les gustaría leer. Ya intuimos cómo le gustan a Isabel los libros.


También he señalado la importancia de la lectura en la vida de nuestra autora y he repetido lo acertado de la documentación. Fruto de ello tenemos una bibliografía básica que separa, para mejor entendimiento,  en fuentes antiguas y fuentes modernas. No se puede pedir más. Isabel nos muestra sus fuentes, nos pone en las manos los libros que ella ha leído, nos dice que, aunque novelados, los hechos tienen base documental, de ciencia histórica. Por eso decía antes lo importante que es leer, saber más de lo que se escribe. De lo contrario, puede pasar  que en una novela leas que los olivos  son caducifolios. Se ha de leer y… salir al campo.

El último apartado está dedicado a los agradecimientos, los suyos, claro. Los nuestros vendrán cuando acabemos el libro y nos lo llevemos a Roma.


 Esta narración de más de cuatrocientas páginas  con una prosa elegante, una adjetivación precisa y un ritmo que te hace pasear por sus páginas con placer, contiene mucha información. Por eso es muy importante toda la ayuda que nos prestan los complementos al texto principal que acabo de describir. Pero no os debéis de preocupar, Isabel cuenta un hecho histórico, describe un recorrido o habla de una leyenda en un capítulo y, en otro, hace referencia a lo mismo por el motivo que conviene a la narración. Entonces nos damos cuenta que lo hemos aprendido, que lo recordamos muy bien porque ella lo ha escrito magistralmente y porque nos ha ofrecido los instrumentos necesarios para ello. 

Una de las cosas que más me ha llamado la atención es que nunca empieza un párrafo de la misma manera. Huye de los gerundios y de los adverbios acabados en mente. Eso es algo muy trabajado, se necesita mucho oficio para no repetir. En cambio sí usa en muchas ocasiones mas en vez de pero, cosa que le da al texto una cierta pátina antigua, otro elemento que nos permite mantener la inmersión histórica.

Ahora bien, se ha de destacar la descripción de los sentimientos. Se va viendo a través de todo el texto, pero me apetece señalar cómo nos describe la decepción de la cortesana Imperia, en el capítulo 5: Ribera de amor y muerte. Magistral. Un gran oficio, repito, el de nuestra Isabel romana.


Viajamos desde la Roma protegida por una empalizada a una amurallada a otra destruida y así hasta la actualidad porque aunque acabe de hablarnos de mujeres en el siglo XIX, las referencias al día de hoy para explicar bien dónde se encontraba tal puerta o tal monumento o tal residencia o dónde se produjo tal hecho son habituales. Isabel nos lleva de la mano a lo largo de todo el  libro. Nos hace entrar a la ciudad por la via Apia, como ella dice en la primera frase con una gracia elegante y contenida : “De todos los caminos que llevan a Roma, el de mayor prestigio desde la antigüedad”. Nos da a conocer puertas ya inexistentes y colinas, ahora desfiguradas, tanto en una margen como en otra del Tíber, el respetado y temido padre Tíber de la antigüedad. Nos muestra la importancia de las matrona y los valores que custodian. Nos habla de la isla tiberina. De los peregrinos que visitaban la tumba de san Pedro. De las fiestas, algunas relativamente reconocibles por sus modificaciones y adaptaciones cristianas. De leyendas, mitos, hechos históricos… Todo ello protagonizado por LAS MUJERES DE ROMA y de Isabel Barceló Chico

Dolors Jimeno
25 d’abril de 2018
Librería Gaia de València"

Fotografies de Rafael Lillo.

dijous, 1 de març de 2018

Kiruna


Tornàrem  de les Lofoten al continent a través del portet de Skutvik, passàrem les serres que separen Noruega de Suècia, dites Alps escandinaus, i visitàrem Kiruna, una ciutat que data de finals del segle XIX i que té una església votada per la gent sueca, l’any 2001, com el monument més bonic del país. Una dècada més tard, nosaltres vam visitar aquesta curiosa i menuda ciutat (ací baix l'edifici de la biblioteca).


Suècia habitava la meua imaginació com un territori gran, esclarit, fred, amb molta llum. El país de Selma Lagerlöf i el seu Nils Holgersson;  de Maria Gripe i tots els contes  que li  van llegir el meu fill i la meua filla; dels Bergman del cinema  i de Fresas Salvajes, la pel·lícula on encara es pot veure que els vehicles circulen per l’esquerra. Més recentment  del Tetrabrick; Ikea i Jens Lapidus.
Els samis ja coneixien des de fa molt de temps que les muntanyes de la regió Kirunavaara i Luossavaara, al nord del país, eren curulles de mena de ferro però fins a finals del segle XIX, quan la tecnologia ho permeté, no es va obrir la mina de Kiruna. Això comportà la creació de la ciutat de Kiruna, la més septentrional de Suècia, per damunt del cercle polar,  i la construcció del ferrocarril que permetia el transport del ferro a dos ports: Lulea, al Bàltic,  i Narvick, al Mar de Noruega. Tant Noruega com Suència  es van entendre  pel bé de sengles economies (penseu en el nostre arc mediterrani).
El disseny de Kiruna és una obra revolucionària dels arquitectes Per Olof Hallman i Gustaf Wickman, que van prendre en consideració criteris geogràfics i climatològics fins aleshores no pensats. Van situar la ciutat en un turó que reduïa el fred i amb una orientació que la defensava del vent polar. La ciutat, a hores d’ara, està en vies de ser traslladada perquè l’extracció de mineral va minvant el subsòl. De fet, alguns dels edificis originals, en moments anteriors al present, ja han sigut canviats de lloc  a fi i efecte de fugir d’alguna probable solsida.
Entre eixos edificis, destaca, com he dit al principi, l’església, construïda en la primera dècada del segle passat per Wickman. L’exterior sembla de fusta, però no l’és. 


Les façanes tenen una decoració d'escates de peix que afavoreix que la neu no s'hi retinga.



L’edifici principal i els annexos ocupen un jardinet de nova creació molt agradable amb caminals enllumenats. No oblidem que estem en la regió de Lapònia i tenim dies molt curts i una foscor absoluta de més d’un parell de mesos.


L’interior és impressionant. Tot de fusta. Sembla xicotet però té una gran capacitat. Ambientat per uns llums ben dirigits on cal i amb catifes i altres teles de dibuixos d’artesania lapona. Ara bé, té un retaule que només es justifica per l’artista: l’aficionat príncep Eugeni, fill del rei del moment.





Fotos: Ismael Vallès.

dijous, 1 de febrer de 2018

El Loira

Fa uns anys vam anar a Amboise i vam visitar el seu  castell, un dels molts que acompanyen el curs  del Loira. No volíem  fer un recorregut sufocant i veure un castell darrere d’un altre. Sempre he pensat, i continue fent-ho, que resseguir un riu, acompanyar-lo del naixement a la desembocadura és un viatge molt bonic, però visitar   un nombre gran de castells, per molt a la vora del riu que estiguen,  no seria convenient per a gaudir amb comoditat del viatge.



A més, també pense que França és el territori que necessàriament hem de travessar per a dirigir-nos a qualsevol altre país d’Europa i que, per tant, tindria més oportunitats de conèixer les desenes de castells. Unes fonts en citen 80 i d’altres, entre 40 i 70, segons compten els que toquen les ribes o no. En general tots són renaixentistes, alguns d’origen anterior. L’estiu de l’any 17, de nou camí de Suïssa,  en volíem visitar un o dos més. Així ho vam fer. Tocà Chambord.



El castell dels castells, el palau dels palaus, la residència del rei en la vall dels reis. El va manar construir Francesc I com a espai de lleure. Arquitectònicament és d’un gran interès: des de la influència de Leonardo da Vinci a la intervenció dels millors mestres de la construcció fins que Lluís XIV donà l’obra per acabada. És una unitat harmònica que es conserva en molt bon estat, igual que l’entorn de boscos, gràcies a la protecció de l’estat.

La lectura de la novel·la de José María Pérez González, Peridis, La maldición de la reina Leonor, em va fer anar a Burgos, lògicament en un altre viatge,  i tornar a visitar el monestir de Las Huelgas. També em va dur, una vegada en el Loira, a Fontevraud, l’abadia que fundà Elionor d’Aquitània i que va inspirar la construcció del monestir de la reina Plantagenet castellana.



Fundada en el segle XII és la ciutat monàstica més gran d’Europa que es conserva. Trenta-sis abadesses, en general de sang reial,  n’ocuparen la càtedra. Però Napoleó la va transformar en presó, un ús que es mantingué fins 1963. Un desastre.  Un disgust. Queda molt poquet en peu en l'interior, està completament refet inclús les tombes dels Plantagenet.  És ben difícil evocar-ne el passat de tan gran abadia. La imatge que jo m’havia fet a partir del que vaig entendre durant  la  lectura de la citada novel·la es va esvair per culpa dels afegitons arquitectònics al llarg de tants segles i, sobre tot, la destrossa per a dedicar el recinte a presidi. Ara bé, França segueix un model turístic digne d’admiració cosa que fa, en aquest cas,  que fins i tot aquesta antiga ciutat monàstica continue resultant atractiva gràcies a les activitats, alienes a la història, que preparen constantment especialment per al turisme domèstic que hi va com en pelegrinatge.



dimarts, 16 de gener de 2018

Historia sentimental /Història casual


He dit moltes vegades que el millor d'aquest blog són les aportacions de la gent que el llig. Això ha passat amb molts comentaris públics i també privats que, després, he adequat en el text corresponent.

El dia 30 de setembre de 2016 publicava El mirlo blanco i Carmen Morell. Implícitament es prenia El mirlo blanco com a títol de la cançò. Error.

Ara, més d'un any després, un lector, des de Mallorca, m'ha escrit per a dir-me que havia comprat per internet el disc i m'ha aclarit que el títol és Historia sentimental.

Així que vos enllace una gravació trobada a YouTube a fi que pogueu escoltar  la gran cantant Carmen Morell i m'acompanyeu en agrair aquestes col·laboracions tan generoses.

divendres, 1 de desembre de 2017

REUS

El meu marit i jo formem part d’un grup d’amistats que es reuneix unes quantes vegades a l’any amb objectiu gastronòmic. Més o menys la cosa va així: desembre, arròs amb fesols i naps; febrer lacón con grelos; abril, xocolatada; estiu, orxata i tardor, paella. Tot això també comporta mobilitat geogràfica arreu del País Valencià. Un dia de febrer, una de les amigues ens portà una botella de vermut negre que ens va servir, amb una rodanxeta de taronja, en uns gots adequats. Ah! El vermut! Quant de temps que no en sentia parlar.


A partir d’aquell dia vaig començar a llegir sobre la citada beguda fins que un dels viatges em portà a Reus delerosa de conèixer el Museu del vermut. Com sol passar moltes vegades amb les coses que s’anuncien a bombo i platerets, em va decebre. No és pròpiament un museu. Es tracta d’un bar que manté en les seues parets l’afany col·leccionista, principalment de cartells, del propietari. Quasi la totalitat dels bars de Reus tenen una oferta turística: un got  de vermut acompanyat de papes i olives a  un preu raonable. Crec que això fa més pel consum del vermut que l'estrany espai comercial dit museu.




Però Reus és més. És la ciutat de Gaudí. Tot i que no està clar si va nàixer allí o a Riudoms, una localitat pròxima. Un altre cas com el Colom o Pasteur: se’ls disputen moltes ciutats. El cas és que, com és ben sabut, és la ciutat del modernisme. Evidentment, a una ciutat comercial tan important durant gran part del segle XIX i part del XX, la gent rica havia de competir per tenir la casa més bella i més luxosa i l’estil imperant en aquells anys ho permetia. Molt interessant,  per a saber-ne més o senzillament fruir de l’espai, és la visita al Centre Gaudí, a la plaça del Mercadal. Una ciutat per a disfrutar-la carrer a carrer, plaça a plaça, edifici a edifici.

Mentre redacte aquest text, la casualitat em visita de la mà de l’amiga Sílvia Aymerich Lemos, que presentava a Reus Preludi i corrente per a Antoni, un projecte de Versions Múltiples.  Recomane la visita a Reus, recomane la lectura del llibre i recomane conèixer el projecte de traducció Versions múltiples.


Fotografies d'Ismael Vallès


dimecres, 1 de novembre de 2017

Apicultura

Les persones, per a la seua comoditat i amb la intenció de domesticar la producció de mel (que sols es trobava accidentalment en ruscs silvestres), van idear els anomenats ruscs fixos, que construïen amb els materials que tenien a l‘abast: suro, palla, terra cuita, etc. Així, mantenien la colònia d’abelles en un lloc conegut, sense necessitat d’endinsar-se en el bosc a buscar i a recollir aquest producte que es consumeix des del principi dels temps, segons podem saber a través dels testimonis que ens han arribat. Escrits (com és el cas del metge grec del segle IV abans de Crist, que deia que la mel produeix calor, cura les ferides de la pell...). I també testimonis  no escrits, com ara les gerretes de mel que s’han trobat a  les tombes egípcies, cosa que ens està dient que a banda de conèixer i consumir mel, la població humana primitiva l’apreciava fins al punt de posar-la al costat dels cossos morts perquè es pogueren alimentar durant el seu darrer viatge. Ara, hem abandonat algunes d’aquestes creences, però encara utilitzem la mel i, a més, amb convicció ja que, gràcies als avanços tecnològics, sabem que tenen moltes substàncies importantíssimes per al cos humà i la seua salut. I, encara més. Ben a prop,  a la Cova de l’Aranya de Bicorp, tenim pintures rupestres que representen una figura humana, no saben els experts si és una dona o un home, recollint mel.

Més modernament, i com a resultat d’observacions i estudis sobre el comportament de les abelles, s’ha pogut crear el rusc mòbil, que és la caixa que tot el món coneixem i que alguna volta hem topetat passejant pel camp. Es caracteritza per tindre dividit el seu interior en uns compartiments on s’introdueixen làmines de cera que ja porten gravats els prismes hexagonals que tan familiars són a les abelles i que els permeten estalviar-se la feina de construir-los. Així, concentren els esforços en la producció, que és el que interessa a la persona, la que explota  les abelles per al bé de tota la gent  que la consumim.

Gràcies a aquest sistema, qui es dedica a l'apicultura  pot situar les caixes dels ruscs allà on vol amb la finalitat d’obtenir una mel determinada (de romer, de tarongina), de portar a cap  investigacions sobre certes malalties que ataquen les colònies... de millorar, en definitiva, els productes, ja que quan nosaltres mengem mel ens estem beneficiant també dels elements nutritius de la terra on creixen les flors que ofereixen el nèctar i el pol·len a les abelles. Aquestos insectes disposen a l’interior del seu organisme de tres glàndules especialitzades que són autèntics laboratoris químics. L’una produeix mel; l’altra, gel.lea reial (anomenada així per ser l’aliment de l’abella reina) i la tercera converteix la mel en ceraEn el cas del pol·len, les abelles fan senzillament de transportistes. Solament s'ha recollir de l’interior del rusc,  emportar-se’l i preparar-lo per al consum humà.

També s'ha de citar el pròpoli, un antibiòtic natural que fabriquen per a segellar els ruscs i aïllar-los de malalties. Les persones el podem consumir perfectament, sens cap tipus de prevenció. Ara bé, s'ha de mirar en les botigues, quan en comprem, que les etiquetes indiquen la quantitat que en porta el producte que ens volen vendre (xarops amb un 2% de pròpoli és un engany). 
           
Tots ells, tots aquests productes, aporten al nostre organisme curació, prevenció, energia, remeis... gràcies al contingut en vitamines, sals minerals, aminoàcids, proteïnes, etc. Els efectes són, principalment antibiòtics i fungicides. Cada un d’ells té un efecte més accentuat que l'altre. Dependrà, en termes generals, de la persona consumidora, triar mel o gelea o pol·len segons el seu gust particular, el preu, el tipus de preparació, la comoditat de l’adquisició, etc.  També s'ha de dir que la indústria cosmètica està utilitzant els productes apicoles per a substituir els sintètics que han produït al·lèrgies i altres problemes en les pells de les persones que se’ls han aplicat. Amb els productes apícoles no solament tenen solucionat aquest problema, també estan oferint millors i més ràpids beneficis.

Si en voleu saber més, cliqueu ací.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

ESCORNALBOU

No fa molt, escrivia sobre la importància de la Tarragona medieval. És ben sabut que l'església era poderosa i rica. En aquella època i també ara i en aquest país declarat aconfessional: observeu tots els edificis que ocupa la dita Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir al centre de la ciutat de València, com a punta d'iceberg, com a exemple visible, ja que el que no es veu és sempre més. Doncs, bé, la baronia d'Escornalbou depenia de l'arquebisbat de Tarragona. Una petita mostra de la riquesa clerical, en aquest cas, a tocar de Riudecanyes.



Quan parlem d'Escornalbou ens podem referir al monestir de Sant Miquel, a l’esglesieta romànica, al castell, a la muntanya i fins i tot a la col·lecció museística o Ia biblioteca que alberga i que pertanyen al Museu d'Història de Catalunya. Tant el contingut del museu com la biblioteca són obra del lletraferit Eduard Toda, que el 1911 va adquirir l’edifici del castell i s’ocupà de reconstruir-lo. Toda mantingué durant tota la seua vida l’amistat que, des de l’escola, tenia amb Antoni Gaudí. Amb ell i Josep Ribera havia elaborat un projecte de restauració per al Monestir de Poblet. És a dir, Eduard Toda i Güell sabia molt bé en què es posa quan mamprén Escornalbou.




S’ha de tenir en compte que, el 1835, els monjos que habitaven el monestir de Sant Miquel d’Escornalbou van ser expulsats a causa de la desamortitatzió de Mendizábal (un fet repetit en la nostra desgraciada història patrimonial). Degut a l’abandó en què es trobava el conjunt, Toda no només hagué de reconstruir el que s’havia perdut i de restaurar allò que es podía recuperar: hi va viure uns anys. Actualment podem visitar les seues estances a banda de gaudir de les peces artístiques que conformen el museu. Són molt curioses de veure ja que Toda va ser diplomàtic, ocupació que li va permetre viatjar arreu del món. La biblioteca conté, entre d’altres, obres seues: Toda també era escriptor.




Per si no fos prou, l’entorn és molt abellidor de passejar i les vistes des de dalt de la muntanya o des del primitiu castell són per recordar. Em fa l’efecte que la gent de la comarca hi puja de tant en tant a passar el dia i gaudir, si més no, de la natura i el silenci, especialment si puges amb la fresca del matí sense la companyia dels autobusos turístics ni, tot s'ha de dir, de les persones que obrin les dependències. L'espera, però, és agradable gràcies a l'entorn.

Fotos d'Ismael Vallès.

divendres, 1 de setembre de 2017

Festes de Quart

En una entrada anterior, deia: “... Em va vindre immediatament al cap Quart de Poblet, on jo vaig fer la festa, és a dir, on vaig ser clavariessa. Les festes de clavaries de Quart de Poblet no són diferents essencialment de les de molts altres pobles de l’Horta. Les vaig conèixer de ben propet els anys 1973 i 1974 ... tot l’esforç fester comunitari es concentrava en les festes patronals”. I així les vaig conèixer jo, quan eren importants, quan estaven en boca del poble durant tot l’any.

Les festes de Quart comencen la nit de la vespra del primer diumenge de setembre amb la passejà de sant Onofre, patró del poble, que reparteix la seua vida entre la parròquia i l’ermita. En altres poblacions es denomina trasllat, pujà o baixà segons el trajecte que el sant, la santa, el crist o la mare de déu facen d’un lloc a un altre. L’endemà, el primer dia sencer de la festa, continua dedicat a sant Onofre; el dilluns, a la patrona, la Mare de Déu de la Llum; el dimarts, al Santíssim Crist dels Afligits i el dimecres, l’últim dia, a la Mare de Déu de la Bona Mort. Els homes, els clavaris, organitzen les tres primeres festes i les dones, l’últim, per això en diuen la festa de les xiques, xiques que han de ser fadrines, requisit que no s’exigeix als clavaris.

L’esquema de totes quatre és el mateix: arreplegà, missa, disparà, arreplegà, processó, festa al carrer i castell de focs artificials. Cada any i cada clavaria dóna més rellevància a un aspecte o a un altre depenent dels recursos econòmics, els gustos o les modes.

Quan unes quantes xiques del poble s’agrupen amb la intenció de fer la festa, ho han d’anunciar un any abans. Per aquest motiu se situen al final de la processó de l'últim dia, justament precedint la banda de música, perquè tothom sàpia que són elles les que faran la festa l’any següent. Van vestides de manera discreta (sense mantellina llarga, per exemple) per no fer ombra a les autèntiques protagonistes, que són les clavariesses. El grup de joves que es va anunciar en la processó de l’any 1973 —i que per tant van ser les clavariesses del 74— va innovar i va crear el vestit de quartana, consistent en una faldilla llarga negra i una brusa de color beix completada per un mantonet de la mateixa tela que la faldilla amb la vora ornada amb un serrell. El pentinat era una versió reduïda del de fallera: sense els rodets laterals. El ciri, menor que el de les clavariesses titulars. 

A partir d’eixe moment, una vegada anunciada la intenció de fer-se càrrec de la festa de l’any següent, comencen a reunir-se per a elegir els càrrecs de presidenta, secretària i tresorera i encetar un any de juntes amb periodicitat setmanal o quinzenal. S’endinsen així en la tasca obligada de pagar la quota que els permetrà fer front a les primeres despeses i, més tard, preparar les activitats grosses, traure diners, embolicar l’alcalde, fer loteria, contractar algun espectacle i totes les altres coses habituals. 

Ja ha passat un any i som de nou al final de l’estiu: comencen les festes patronals. És dimarts, ha acabat la processó del Crist i cada festera espera que passen per sa casa familiars, amistats i gent del veïnat per veure el vestit que portarà l’endemà i que, a l'efecte, exposa sobre un maniquí o una perxa prop d’una tauleta o un llit per a poder distribuir-hi les joies, els guants, el ventall, la mantellina i la pinta de carei en forma de teula, és a dir, tots els complements que lluirà.

El gran dia comença amb la despertà. Acabada aquesta, cada festera torna a sa casa per a vestir-se ajudada per dos o tres dones: s’ha de pentinar, s’ha de posar la pinta, s’ha d’anivellar la mantellina (probablement faran pujar la clavariessa damunt d’una cadira) i ha d’esperar que vinguen a arreplegar-la mentre subjecta el ventall a les mans. No porta guants perquè és de matí: els portarà a la vesprada per a la processó. Al seu costat espera també l’acompanyant. És el germà o el nuvi o el pare... i va molt mudat, amb un vestit de jaqueta i corbata. Per fi, algú avisa que ja ve l’arreplegà. Es tracta d’un sistema de recollida, de casa en casa, per a arribar a l’església totes juntes, tant per a anar a missa, de matí, com per a anar a la processó, de vesprada. Un pirotècnic —que precedeix la desfilada— dispara una carcassa per cada jove incorporada a la filera. La finalitat de tot plegat és lluir-se pel poble, que tothom les puga veure i fer ambient de festa pertot arreu.

S’acaba la missa i es dispara la mascletà. El dinar pot ser familiar o col·lectiu, segons el que decidiexen les xiques cada any. Arriba la segona arreplegà, la que porta al temple parroquial per començar la processó. Ara, totes han canviat el ventall pels guants i han agafat el ciri, blanc i molt ornat; els acompanyants, roig i més gran. Cada clavariessa porta darrere el seu acompanyant i davant una xiqueta vestida de comunió o d’un color molt claret per a apaivagar l’efecte del negre de tots els vestits: de la mantellina a les sabates. Darrere de totes, membres de la corporació municipal i, per fi,  les joves que faran la festa l’any següent. Després de sopar, la festa al carrer. Al cap d’uns dies faran un viatge per a descansar o una paella a la platja,  tancaran els comptes, s’abraçaran i es prometran continuar trobant-se sovint.

De tot açò, cal destacar que la festa de Quart més significativa és la passejà de sant Onofre, declarada d'interés turístic provincial, de moment, perquè s'aspira a una declaració de més envergadura. Recomane consultar aquest web enllaçat ací.



dijous, 15 de juny de 2017

A Vallbona de les Monges vaig saber què és el xató

L’altre edifici que se’ns havia quedat per visitar en viatges anteriors és el del monestir de Vallbona de les Monges. Coneixem els altres dos monestirs de la famosa ruta del Císter català: Poblet i Santes Creus, però ens faltava Vallbona i cap allà vam anar. 


La visita, guiada i preceptiva, mostra i explica gran part del complex. El monestir encara està habitat i lògicament algunes dependències no són accessibles. El guia va informar que hi havia vuit monges però nosaltres en vam comptar només sis quan van seure al cor de l’església i les poguérem veure a través de la reixa. Són molt majors i alguna caminava ajudada per un gaiato o per una altra companya. Les que faltaven deurien estar allitades. És un monestir amb un abaciologi de la més alta nissaga. Les filles de la noblesa, i de les cases reials, no només van consagrar les seues vides a aquest monestir, moltes en van ser abadesses, segle rere segle. Algunes s'hi van retirar a la vellesa o hi van voler ser soterrades. Hi podem trobar el sarcòfag de na Violant d’Hongria. La reina havia mort en un altre indret, però va voler ser traslladada i soterrada a Vallbona, cosa que ens confirma, una vegada més, la importància d’aquest monestir. Em fa l'efecte que la figura de la reina Elionor d'Aquitània i el monestir de Fontevrault, que ella es va fer construir, hi tenen molt a veure.


Jo tenia la curiositat de saber què és, i de tastar-lo, el xató (o xatonada, com havia llegit també en alguna informació sobre gastronomia de la zona). Havia preguntat en diversos llocs, havia llegit les cartes de les vitrines  dels restaurants, havia indagat en les oficines de turisme. Em deien, si em contestaven alguna cosa de trellat, que això era cosa del Vendrell, de Montblanc, de la costa... Amb tant de misteri cada vegada m’ho feien més atractiu però jo no arribava mai a veure’m el plat davant. Per fi, en el bar de Vallbona me’n van donar raó: és una amanida d’endívia amb conserva de peix. Vaja, el que ens fem en estiu pràcticament cada dia. Amb la il·lusió que jo tenia de menjar xató i resulta que no és una cosa nova!

dijous, 1 de juny de 2017

Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir



Tarragona és una ciutat  molt coneguda pel passat romà —Tarraco, capital de la Hispania Citerior— especialment d’ençà que va ser declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. En este viatge volíem veure la catedral perquè sempre es quedava bandejada a favor de les restes arqueològiques mil·lenàries.  Està construïda en la part alta de la ciutat. La seua presència ens fa adonar-nos que Tarragona és molt més que una antiga ciutat romana, que no ha deixat de ser una ciutat important i menys encara durant l’Edat Mitjana. 


Al llarg del temps la capital del Tarragonès ha crescut  de tal manera que l’urbanisme del XIX va haver de baixar la ciutat i eixamplar-la amb la Rambla Nova. La catedral està molt ben explicada. Li has de dedicar hores per a no perdre detall i amerar-te de tot l’art que conté. Imperial Tarraco, com citen Els Pets en la famosa cançó Tarragona m’esborrona.

Continuem el viatge seguint la cançó del trio de rock: Constantí em fa patir. Jo tenia curiositat per conèixer aquesta localitat ja que n’havia sentit a parlar gràcies al concurs literari que convoca el seu ajuntament. També perquè durant la fase de documentació per a preparar el nostre viatge vaig saber que al terme municipal es poden visitar les ruïnes de la vil·la romana de Centcelles, complex pertanyent a l’època paleocristiana. 


En la placa que trobeu fotografiada ací damunt podeu observar com, al meu parer, s’han de fer les coses: primerament, i de manera destacada, la llengua pròpia; a continuació, l’altra llengua oficial i l’anglès, que funciona com a lingua franca. És, si fa no fa, el model suís: la llengua pròpia del cantó, les altres de l’estat i l’anglès. I que no vos dolga l’ús d’aquesta llengua. Si estimen la nostra, si llegim la nostra literatura, si la considerem llengua de prestigi, en definitiva, si l’usem en tots els àmbits, no n’hi haurà cap altra que ens la puga substituir.


Els frescos de la basílica, edifici que es conserva pràcticament sencer, són molt interessants. Els altres edificis estan molt deteriorats o  desapareguts. Sobretot em va agradar el gust que tenen de mostrar què era una vil·la, com s’hi vivia, quines eren les activitats a què es dedicaven... També vull destacar els tallers dedicats a l’alumnat escolar. És a dir, valoren el que tenen i fan tot el possible per a ensenyar-ho. Una gran aposta per l’educació. Una visita molt recomanable. 






dilluns, 15 de maig de 2017

Monestir d'Einsiedeln


Recorde que durant un vol d’Atenes a Rodes, el meu marit i jo vam estar parlant amb el viatger del seient veí durant tot el trajecte. Era illenc i ens va fer molts suggeriments per gaudir de l’estada a banda d’acompanyar-nos al nostre apartament. Una amabilitat molt gran.

Recentment, durant un vol a Zuric el nostre veí de viatge era un enginyer zuriqués que ens va recomanar visitar el monestir d’Einsiedeln. En baixar de l'avió no ens va acompanyar a cap lloc perquè li vam dir que coneixíem bé el tren i el tramvia que havíem d’agafar. Però s’hi va interessar, certament.

El cas és que el primer dia que vam tenir ocasió anàrem al dit monestir. El trajecte és molt bonic, tot vorejant el llac de Zuric cap al la regió Einsiedeln-Ybrig. La ciutat, Einsiedeln, està situada en una vall prealpina, a 900 metres sobre el nivell del mar. És una ciutat menuda i molt agradable amb alguns edificis interessants per les pintures de les façanes.



El monestir, important etapa del Camí de Sant Jaume, ocupa un terreny molt extens que conté diverses dependències dedicades a les persones que el visiten (panorames, diorames, museu del pa, museu de minerals...) i les pròpies de l'organització monàstica: calvari, ermita, estables... i, lògicament, l’abadia. En realitat no és molt diferent d'altres monestirs benedictins grans, però aquest també es caracteritza per ser objecte d'una gran devoció. Començàrem la visita per l’església, actualment barroca, del segle XVIII, amb frescos a les parets i al sostre. No és agobiant, però, gràcies a la gran quantitat de llum que l'amera gràcies, lògicament, a les finestres i a l'altura de l'interior.



S'hi venera, en una capella gran als peus de l'esglesia, una imatge negra de la Mare de Déu. És una tradició, aquesta de les imatges negres, que ens trasllada al principi del cristianisme. Sembla que arrela a les divinitats femenines romanes i també a la tradició celta. No és, per tant, només pel tipus de fusta o el deteriorament que causa el pas del temps o el fum dels ciris. Curiosament, aquesta (destinació del principal pelegrinatge marià a Suïssa) es va fer negra pel fum, l’incens i la pols. No només no la van voler netejar sinó que al segle XIX la van pintar, ara sí, de negre: la tradició mana.  
El millor, al meu entendre, és la gran biblioteca. No sols la que mostren al públic, sinó els milers de volums que conserva des del segle VIII, quan l’ermità,  i després sant, Meinrad s’hi va establir provinent de Reichenau. Eixa part, la més important, només pot ser visitada per les persones que volen consultar els llibres amb finalitat investigadora.

dilluns, 1 de maig de 2017

Les gallinetes de dol

Les gallinetes de dol, de Mari Carmen Sáez i amb imatges de l’il·lustrador professional, llicenciat en BBAA i també escriptor, Àngel Carreras Devís, ha vist la llum el desembre de 2016 de la mà d'Edicions del Sud i la col·lecció El Baület.





Sáez crea una història enfocada principalment a explicar la igualtat, la llibertat, el respecte. La cosa és senzilla: un galliner molt poblat dominat per un gall opressor i cruel. Finalment les gallines li planten cara. Les Gallineta, Gallibruta, Galliplim, Gallinauta, Gallinova, Gallisàvia, Gallitafanera, en són els personatges.
Per a fer-ho fàcil d'entendre a la xicalla, Sàez utilitza animalets, un col·lectiu que ens recorda La revolta dels animals, el mític Animal Farm de George Orwell, solament que ací les gallines no expulsen els humans sinó un gall, el gall Gaietà, l'amo del galliner!, com es denomina a sí mateix.
Però eixa senzillesa de què acabe de parlar necessita molt d’ofici, un gran esforç per part de l’autora, una persona avesada a utilitzar un llenguatge riquíssim i un estil cultíssim. Recorde les lloances que li va fer Assumpció Cantalozella, la gran escriptora de Santa Coloma de Farners, admiradora de la literatura de les dones del País Valencià.
Dic açò de l’esforç perquè, i permeteu-me el cotext, quan jo escric, en general, senzillament deixe anar la ploma. Ara bé, quan escric per a infants o joves tinc molta cura en les qüestions de gènere i en el registre. La literatura és una eina importantíssima. Hem de fer-ho atractiu, fàcil i senzill,  però hem d’ensenyar, també llengua. Per tant, estic convençuda que Sàez s’hi ha esforçat molt. Ha aconseguit un llenguatge adequat, uns diàlegs creïbles i unes descripcions precises sense trair el seu bagatge literari. El seu ofici al servei de la història que vol contar. També la poesia. Sáez no es pot estar d'introduir de tant en tant un poema al fil del que narra.
D’altra banda, tira mà constantment de la ironia. Les gallines diuen no, per exemple, en alguna ocasió. Si  les personetes que lligen el conte no coneixen Llach o Raimon, no passa res, el NO de les gallines els arriba igualment. Ara bé, a les lectores adultes ens agrada trobar eixe gest.
També ha aconseguit fer-me recordar, un altre cotext, Almudena Grandes. Recordeu Las tres bodas de Manolita. Un dels personatges n’és “la señorita conmigo no contéis”. La Galliplim. Ni l’una ni l’altra volen involucrar-se en els problemes del grup al qual pertànyen. Contrapunt necessari al compromís de totes les altres.
Sáez ha usat l’humor i l’enginy. Per exemple, tenim gallines però segons conta la Gallisàvia hi hagué gallinos. O la parella Gallineta i Gallibruta. Hi ha moltes més cosetes així més o menys amagades que quan ho llegiu anireu trobant.
És de destacar com pren les coses que sabem o  convenim i les canvia a favor de la seua història. Cite: Gaietà deia que ell era el despertador del galliner i no les deixava dormir, perquè començava a cantar tots els matins molt d'hora, quan encara era de nit; amb ganes de molestar bona cosa.
Sabem que els galls canten, però no havíem pensat que ho féren per molestar les gallines.
És molt important tenir en compte tot el que diu el gall. Veureu, a un assassinat masclista no s’arriba per casualitat. S’hi arriba a poc a poc amb l’ajut de coses com el servilisme (Li manava que anara també al seu pal a netejar-lo); la falta de denúncia (Cadascú que s'apanye a sa casa); la por (el senyor Gaietà és fort i l'hem d'obeir); el menyspreu (Gaietà començà a acaçar-la, burlant-se'n, i no la deixava concentrar-se quan assajava); l'insult (Però, que ridícula que és,  pensa que pot volar. Les gallines són uns animalets sense cervell i no saben res).

Durant les reunions de les gallines, sempre amagades, es tracta el tema de la història: hem de saber d'on venim i qui som. La Gallisàvia diu: Sóc una gallina estudiosa i sé que als temps antics, el món era ple de gallines i gallinos que volaven junts i lliures pel cel. Això fa que la Gallinauta exclame: Ai! Si poguera fer realitat el meu somni, si jo anara a la Lluna. Així comencen les revolucions, amb un somni.

Quan la Gallinauta té un accident, Sàez introdueix de ple la solidaritat, dóna peu a l’inici de la revolta i finalment a l’autogestió. Però la nostra autora també ho fa amb un parell de denúncies relacionades amb la discapacitat i l’edatisme:
El gall  no vol gallines malaltes ni ferides al seu voltant
Som iguals, encara que algunes siguen velletes.

Quan finalment queden deslliurades del jou del gall, les gallines decideixen posar-se un mocador negre al cap per a recordar totes les que no pogueren viure lliures.

Tot plegat, un conte aparentment infantil que la xicalla pot llegir o entretenir-se a mirar els dibuixets, però que en les mans d’una mare, un pare, una mestra, un mestre, una àvia o un avi és un instrument de primera magnitud per a educar en igualtat.