dissabte, 28 de maig del 2011

STONEHENGE



Podem comprendre amb facilitat la fascinació que certs llocs han produït en els humans des que hi ha memòria. Fins fa relativament pocs segles el món conegut s’acabava, per ponent, a la península ibèrica —no debades el punt més occidental va ser batejat com a Finisterre— i els mapes senyalaven eixa costa com l’inici de l’abisme que queia sobre un mar de tenebres (tot açò fins la famosa ensopegada amb el continent americà). Actualment el Cap Nord també encomana una fascinació pareguda tot i saber què hi ha més enllà i tenir-ne mapes detallats, GPS i Google Earth. Però no solament hi ha màgia en les puntes costaneres o en els monts de pics alts —un altre bon exemple— també passa a l’interior dels boscos —recordem les bruixes— o enmig d’una plana, com a Stonehenge. Aquest conjunt megalític situat al comtat anglès de Wiltshire està composat per quasi dos centenars de blocs de pedra disposats en cercle. És molt conegut tant per les visites turístiques i d’investigació que rep com per la difusió de les seues imatges a través de qualsevol mitjà —fins i tot hi ha algun anunci publicitari. Si no fos perquè és de factura humana, bé podria haver emparat el famós mico de 2001, una odissea de l’espai en el moment de llençar a l’aire el no menys famós fèmur. Periòdicament apareix en la premsa la ressenya dels resultats d’algun estudi sobre Stonehenge. Hem llegit que aquest monument ha pogut ser un lloc de pelegrinatge de persones malaltes degut a la creença que les pedres tenen propietats curatives. No fa molt, fa uns pocs mesos, es va divulgar la demostració que el complex va ser un cementeri, amb enterraments de persones importants, de l’elit governant, durant un període de més de 500 anys, entre el 3000 i el 2500 AC. Tot i la importància innegable de les explicacions científiques, tant se val una interpretació o una altra per a fruir del lloc, per a sentir un amable calfred d’emoció en apropar-te als torbadors cudols.
València, 11 de novembre de 2008
Publicat al periòdic El Punt el 7 de desembre de 2008

4 comentaris:

  1. Un dels llocs on me n'aniria sense pensar-ho massa. Llocs així m'eriçonen quan pense en l'esforç que representà alçar el monument, la importància simbòlica...

    ResponElimina
  2. Realment és un lloc màgic i,efectivament, eriçona. D'ací uns dies penjaré un de paregut, sobre llocs que sacsegen.
    D.

    ResponElimina
  3. Hay lugares mágicos porque en ellos resta aún toda la potencia de la vida humana. Esa sensación de estar en un lugar sagrado, se experimenta muy bien en los campos megalíticos de Bretaña. Precioso artículo, dolors.

    ResponElimina
  4. Isabel, has hecho diana. Los monumentos megalíticos de Bretaña están en "pendiente" en mi carpeta de viajes. Gracias por seguirme.
    D.

    ResponElimina