HELENA

Helena havia triat per a aquell matí el vestit de jaqueta blau marí, el de lli, el més fresc que tenia, a fi d’evitar, en la mesura del possible, la calor de finals d’estiu. De tota manera, confiava que, després de tants anys, encara fos cert el que sempre havia sentit dir: a Benimassa, que està tan alt com el Miquelet de la Seu, sempre fa més frescor que a València.

Amb la tranquil·litat que li permetia l’emoció del moment i la seua educada i famosa puntualitat, entrà a l’Estació del Nord per a muntar al tren de les onze. Arribà amb molta antelació; tanta que, després de comprar el bitllet i de passejar una estona per les andanes mentre recordava els anys que a diari havia xafat aqueix sòl, encara faltaven vint minuts per a l’eixida. Pujà al primer vagó i s’assegué. El tren estava buit. Helena es preguntava si pujaria molta o poca gent. S’alçà, s’acostà a la porta i es va fixar en la llarguíssima andana. Havien canviat tantes coses! Fins i tot l’estació! Intentà distraure’s amb aquestos pensaments però estava nerviosa i no només pel motiu del viatge sinó també pel fet de tornar al poble.

El tren s’havia omplit de gent i havia iniciat la marxa. Ho sabia perfectament, però encara ho preguntà a una joveneta que seia davant:

— Benimassa és la pròxima?

Baixà del tren sense cap problema i va eixir de l’edifici de l’estació. Arribà a la carretera, passà la fàbrica de l’oli i, pel pas de vianants del Casino, creuà a l’Ajuntament. Una vegada al Portalet, solament li faltava fer unes passes per a entrar a l’església. Ja hi eren les monges i alguns vellets hostatjats a la mateixa residència que havia sigut l’última llar de sa tia Teresa. Uns pocs parents llunyans, als quals Helena reconeixia amb prou feines, i els parroquians habituals de les misses de difunts completaven el reduït grup d’assistents a la cerimònia de cos present, versió local de corpore insepulto. Helena no va poder evitar comparar aquest soterrar amb el de l'oncle Rafelet, al qual no va assistir però que sabia que va ser multitudinari. L’oncle Rafelet! La persona que més l’havia ajudada, de vegades explícitament i en altres moltes ocasions sense que ella ho sabera. Sols el temps li aclarí molts dels comportaments d’aquest home. Ningú dels dos no encaixava en la família però ell ho patia amb alegria, amb elegància. Ella era massa jove, massa vehement, i la serenitat no formava part encara de les característiques de la seua personalitat. D’adolescent, de jove, només pensava a fugir. Creia fermament que la vida estava fora, ben lluny, al mític i obert estranger, i no comprenia que hi podia haver altres opcions com, precisament, la de Rafelet: convertir el seu secret en una illa a recer d’invasions perverses, indesitjables.

Posada com estava en el paper d’única familiar pròxima, se sorprengué lamentant-se que no hi haguera cap home per a presidir el dol com era el costum. Una membre de la tradicionalíssima i conservadora família Molins en un acte atípic. Quines jugades feia la memòria! Ella pensant i queixant-se com les seues ties! Acompanyà el fèretre al cementeri amb el cotxe que havia posat a la seua disposició la companyia funerària. Va rebre el condol de les tres o quatre persones que s’hi acostaren.

Tornà a València amb la intenció de fer un tomb i anar a dinar a qualsevol cafeteria abans de tornar a l’hotel on havia reservat habitació. Mentre passejava pel centre de la ciutat, es reconfortava pensant que, tot plegat, no havia sigut tan dur com ella temia i que, al capdavall, amb la tia Teresa havia soterrat l’últim lligam amb la família i amb el poble. Aquesta reflexió la portà a adonar-se que ara era veritablement lliure. No volia pensar. La cosa havia anat bé i no volia que les cabòries li capgiraren el dia. Passà pàgina, senzillament, com en tantes altres situacions, doloroses o no, i somrigué en adonar-se que havia superat aquest episodi el dia que s’iniciava una nova primavera d’hivern la seua estació preferida, els mesos que més i més diversos records li duien.      

Va ser una primavera d’hivern quan Vicent li parlà per primera vegada. Tots dos havien nascut a Benimassa. Vivien a carrers allunyats però es veien sovint perquè coincidien a la font, la zona més fresca del poble, on tothom acudia fugint de la calor que domina els mesos d’abril a novembre. Ell anava amb els seus amics i Helena amb les seues amigues. En aquella època les colles estaven formades per joves del mateix sexe excepte durant els dies de Pasqua, quan s’ajuntaven per a menjar-se la mona després d’un protocol d’apropament i selecció que en temps anteriors havia arribat a resoldre’s a pedrades entre els joves mascles dels pobles pròxims, habitualment rivals en aquestes i altres activitats. De vegades, Helena i Vicent se saludaven, es deien bon dia o feien un gest amb el cap. Mai no havien mantingut una conversa. Tanmateix, una vesprada especialment calorosa a causa del vent de ponent, toparen en acostar-se a beure aigua de la mateixa canella de la font. Helena va fregar sense voler l’avantbraç dret de Vicent i va sentir com els seus pèls, rulls i bruns, li produïen una mena de corrent elèctric que li recorria tot el cos. Va enrojolar-se i ell, en adonar-se, li digué molt somrient:

— No et preocupes, el rubor pudoris és molt traïdor.

Helena esdevingué de sobte una estàtua muda. No pogué contestar, ni somriure, ni engolir. Es quedà, amb les galtes roges i plenes d’aigua, veient com l’observaven uns ulls que semblaven fets per a mirar-la només a ella.

Quan Helena estava fent el Batxillerat a València, cada dia anava de bon matí a la ciutat i, després d’acabades les classes de la vesprada, tornava al poble. Feia els dos viatges amb un dels cotxes menuts —hi havia cinc vehicles al garatge de sa casa— conduït pel xofer de la família. Dinava al col·legi envoltada de privilegis. Ocupava la millor taula, li servien els millors trossos de carn i li completaven l’àpat amb un got de llet que li feien beure d’amagat, ocultant l’acció a les altres alumnes. Els tentacles econòmics dels Molins arribaven arreu. Ella es comportava amb naturalitat i no es feia de malvoler entre les companyes, ja que era una persona amable i generosa a més de molt aplicada. Algunes de les altres escolars depenien de les seus traduccions de llatí, dels seus consells per a acabar les pràctiques com volia exactament la professora d’Hogar i de la seua influència per a triar el lloc on anar d’excursió o fer els exercicis espirituals. Ella es trobava més a gust entre les amigues de València que entre les del poble —amb les quals havia jugat de menuda i encara eixia a fer passeigs amb les bicicletes— perquè s’hi sentia més lliure a l’hora de manifestar les seues opinions. A Benimassa, obria la boca i tot el poble sabia què havia dit, ho jutjava i molt sovint ho tergiversava. Allò sí que era pervertir el missatge, com estudiaria més tard en Teoria de la Comunicació.

Arribà l’hora de fer el curs preuniversitari i el consegüent canvi a un institut, ja que al col·legi on anava Helena no es completava un grup d’alumnes suficient per a aquest nivell perquè la majoria abandonava els estudis per a fer Secretariat, Comptabilitat, Mecanografia o atendre el negoci familiar. El pare i la mare prengueren l’última decisió de la seua vida: enviar-la a l’únic institut femení que quedava a València i evitar que compartira l’aula amb joves de diferent sexe. Abans de començar el nou curs, acabada d’encetar la primavera d’hivern, els pares moriren en un accident de trànsit. Poques coses canviaren per a Helena. Les funcions maternals i paternals continuaven diluïdes en la bassa gelatinosa de la família. La situació econòmica li seria explicada pocs anys més tard per l’oncle Rafelet, l’únic parent diferent, el que més pròxim sentia i el que la va ajudar en la primera pretensió: prescindir del xofer i traslladar-se amb tren. Helena no va saber mai —tampoc no calia— si Rafelet la va recolzar senzillament per complaure-la, per premiar la presa de la seua primera decisió o perquè era un bruixot que sabia per què ella volia anar amb tren.

Benimassa estava comunicada amb València per ferrocarril i per tramvia. Posteriorment, aquest va ser substituït per l’autobús, però el tren era preferible perquè l’estació estava al bell mig de la ciutat i, per tant, molt a prop de la Casa del Xavo, de Lanas Aragón, de les consultes dels millors metges especialistes i dels despatxos del notaris, objectius més usuals —a banda de les cases de joc i de prostitució— de les visites de la gent dels pobles de la rodalia. El grapat de joves universitaris de Benimassa, entre els quals es trobava Vicent, es desplaçaven amb tren mentre somniaven que algun d’ells es compraria un cotxe i tots el compartirien. El trajecte durava pocs minuts, però la conversa els acompanyava fins a l’encara passeig de València al Mar, on es repartien per les diferents facultats, després d’haver anat deixant pel camí els que havien d’abandonar el grup perquè eren estudiants de batxillerat o alumnes universitaris de l’edifici del carrer de la Nau i, per tant, tenien destinacions diferents. A aquest grup es va afegir Helena junt amb Rosa —que feia primer de Ciències i anava, per tant, a la mateixa facultat que Vicent per bé que a diferents cursos— i un altre xic que començava Medicina i que pujava a Manises. El primer dia, els nous viatgers van ser rebuts amb un discurs farcit de regles que ningú no havia complit mai però que tenia l’objectiu, poques vegades aconseguit, d’intimidar els més joves, els nous. Helena escoltava i somreia sense creure res del que sentia. No havia tingut mai ocasió de relacionar-se amb xics de més edat, però, intel·ligent de mena, copsà immediatament que tot es devia a un ritual probablement heretat del primer grup d’universitaris que feu el mateix trajecte anys abans. Vicent la mirava complagut. Ella ho notà però dissimulà perquè anava asseguda al costat de Rosa —que escoltava el conferenciant sense parpellejar— i no volia que el primer dia del tren ja parlaren en el poble de les mirades de la xiqueta dels Molins amb els xics del tren. A més, estava segura que les famílies ja ho havien parlat —a instància dels Molins com no dubtava Helena— perquè Rosa la vigilara. En aquell primer viatge no sabia encara el preu que hauria de pagar per la llibertat, minsa, menuda i irrisòria llibertat de prescindir del xofer particular, però era conscient que havia de mantenir la prudència i la discreció en tots els aspectes.

El segon dia, les dues joves ja començaren a conversar sobre els respectius estudis, les coses que feien, els coneguts comuns i les festes del poble. Rosa, més ficada en les notícies locals —sa mare tenia una botiga de queviures a la plaça— li comentà que cada any hi havia menys clavariesses i que elles dues haurien de fer alguna cosa per a animar les altres joves del poble a fer la festa, que així potser no es perdria la tradició. Helena no hi estava massa interessada però una veu interior li deia que no s’escaparia de fer la festa si s’hi entestava la família i, pel que havia dit Rosa, intuïa que la cosa anava de filles de famílies del poble de tota la vida, una manera d’excloure els forasters, que des de feia anys superaven la població autòctona.

Durant els anys d’estudis a València Helena va mantenir el seu habitual alt rendiment acadèmic tant a l’institut femení on va fer el curs preuniversitari com a la Facultat de Filosofia i Lletres, on acabà en la convocatòria de juny totes les assignatures. Va començar a llegir assaig; va fer l’amor per primera vegada; va afeccionar-se a la pintura; va fumar marihuana; va devorar els clàssics de la música i de la literatura i va sentir-se atreta per un partit, clandestí, és clar, com no podia ser d’altra manera en aquella època. Havia passat de la repressió familiar a la llibertat de pensament i, en ocasions, d’acció perquè tot i no haver-se decidit mai a militar en cap organització política col·laborava en algunes activitats del partit que més coneixia.

 Vicent no era aliè al canvi. L’ajudava en el manteniment de la mentida permanent. Helena havia de mentir constantment per a sobreviure, per no ofegar-se, per no tornar-se boja. Havia de combinar les dues vides, la de la família i la seua pròpia. Però València és menuda. Quan una persona està en un ambient determinat coneix totes les persones que hi pertanyen, però de vegades hi ha interaccions entre dos sectors. Helena es va atemorir quan una companya de la facultat, Elisa Ferrandis, que també patia la dicotomia família-vida personal, li va dir que sa mare havia fet que la Guàrdia Civil la vigilara. La família Molins tenia moltes influències pels diners; la família de l’amiga tenia moltes influències per coincidència política amb el poder, aleshores un sol i únic poder. Com va saber la família Ferrandis que Elisa militava al Moviment Comunista? Doncs, senzillament per una interacció indesitjable. Arribà la notícia al poble i sa mare ho posà en coneixement de la Guàrdia Civil. Helena s’alarmà. Pensà que això li podria passar a ella en qualsevol moment. Però tenia l’oncle Rafelet i amb ell parlà. Van quedar un dia a dinar a València i conversaren. Helena no li digué el motiu de la cita però l’oncle la va sorprendre.

— Aquesta família nostra viu com en el passat, solament valora les coses materials i les aparences, és com tothom. Però tu i jo no. Som diferents d’ells. Però tampoc no som idèntics tu i jo. Tu has estudiat i t'has clavat en política i jo no he fet cap de les dues coses.

— I tu com saps que jo estic en política?

— De la mateixa manera que tu saps que jo sóc homosexual. Perquè veiem més enllà dels nostres nassos, perquè pensem i perquè vivim.

— Vaja, mai pensí que series tan explícit.

— És la primera vegada que tenim una conversa llarga i sols.

— Cert.

Helena no s’havia clavat en política com deia Rafelet. Coneixia unes quantes persones, companys i companyes de la facultat, que militaven en partits polítics a les quals havia ajudat o protegit en alguna ocasió, assistia a assemblees i poca cosa més. Llegia molt i coneixia els autors marxistes com podia conéixer els psicoanalistes o els existencialistes. A més, tenia molta por de la Guàrdia Civil i dels membres de la brigada político-social.

— Què penses fer en la vida?

— Acabar la carrera i anar-me’n a l’estranger.

Cap dels dos en va fer més comentari. Durant uns instants es quedaren mirant-se sense espantar-se per una pregunta que abraçava tot i una resposta oberta al món. Rafelet canvià de conversa i Helena conegué la seua situació econòmica. Tenia molts diners i un gran patrimoni però la llei no li permetia fer-ne ús: no havia fet els vint-i-un anys, ni els vint-i-tres, ni els vint-i-cinc, ni tenia pare, ni el juristes havien començat a redactar la Llei 14/1975, ni estava casada. La seua minoria d’edat era, per tant, absoluta i permanent.

— Helena, els temps estan canviant i Franco no tardarà a morir-se, així que queden uns anys perquè entre tu, jo i el meu amic notari prenguem una decisió. A veure si convé emancipar-te o fer-te una venda simbòlica dels béns que heretaràs o... no ho sé per a això confie en el meu amic.

— D’acord, sé que tu faràs el millor per a mi. Però per què dius que queden uns anys?

— Acabes de dir que en acabar la carrera aniràs a l’estranger, no? Doncs crec que no en tornaràs mai i vull que te’n vages sense deixar cap problema darrere.

En eixir del restaurant i acomiadar-se de Rafelet, Helena agafà un taxi. Tenia molta pressa d’arribar al piset que Vicent acabava de llogar pràcticament a la vora de la mar. Mentre hi arribava, Helena ja pensava en la tornada a Benimassa. No tindria més remei que fer-ho amb un altre taxi. Aquesta setmana hauré d’augmentar el compte i inventar-me un aniversari o un sant! Li donaven tots els diners que necessitava, però els havia de justificar encara que només fos verbalment. Algunes despeses no les podia declarar i les substituïa per roba interior, celebracions o llibres inexistents. Avui hauria de mentir de nou per a explicar que arribava molt tard a casa. Ja sabia on havia de baixar del taxi perquè semblara que tornava a peu des de l’estació. Confiava que l’oncle la protegiria si avui no eixien bé les coses. De moment, encara circulava pel port.

Helena obrí la porta i trobà Vicent amb un concert de Brandenburg al plat i un llibre de Louis Althousser a la mà. Helena preferia Mozart però ja li anava bé Bach. Es besaren i en un instant el posà al corrent de la conversa amb l’oncle. Vicent no tingué temps ni de servir-li un Cointreau.

— Comprens, Vicent? Podré continuar estudiant a l’estranger i doctorar-me al país que em done la gana.

Vicent li demanà que s’esperara un moment, que apagava els llums i que tornava amb ella al poble. Anaren cap a la parada de taxis del carrer de la Reina i n’agafaren un. La coneixia bé i sabia que els moments d’eufòria la desequilibraven. No volia deixar-la sola per si li baixava l’adrenalina sobtadament. Si no era el cas, també convenia estar a prop per si necessitava resposta al torrent de preguntes que d’un moment a l’altre començaria a abocar.

Passava el temps i els cursos se succeïen. Estava acabant tercer i, al pròxim octubre —sempre la tardor en la seua vida—, havia de triar especialitat. Helena volia estudiar llengües clàssiques però de moment es conformava amb l’especialitat de Filologia que oferien a la Universitat de València amb la confiança d’anar a Alemanya a estudiar llatí.

Una vesprada de maig Vicent li mostrà l’anunci d’un camp de treball a Anglaterra. Volia anar-hi a recollir maduixes i guanyar diners. Sabia que explotaven els estudiants però si s’esforçava tornaria a casa amb bona cosa de bitllets. Per la manera d’expressa-ho, Helena notà que amagava algun detall.

— Caram, Helena em sorprens contínuament. No estic mentint-te però és que, sí, tens raó, hi ha una altra cosa.

— Vinga, digues-m’ho!

— Doncs, és que m’han oferit la possibilitat de formar part durant uns mesos d’un grup d’investigació.

— Això encara és millor! On és el problema?

— Que és a Gal·les.

— Doncs, què més vols? L’estranger, Vicent, l’estranger.

— Però estarem molt de temps separats.

Van estar una estona parlant de tots els aspectes i els detalls que els venien al cap. Helena tenia solució per a tot i si no la trobava confiava en l’oncle en el cas que es tractara de diners. Finalment, decidiren deixar-ho estar fins que arribara la contestació dels gal·lesos a la proposta del professor de la Universitat de València amb qui col·laborava Vicent. Helena, però, no veia en Vicent la frescor i la certesa que mai no l’abandonaven. Potser són els nervis pels preparatius. Amb aquest pensament la jove resolgué les cabòries.

Havien deixat de ser companys de tren per a formar una parella enamorada i ara anaven a separar-se per primera vegada. Vicent, qui no podia ni alenar si no la tenia a la vora, no patia cap estat d’ansietat pels preparatius; Vicent el que volia era que Helena se n’anara amb ell. Fins i tot havia esbrinat, gràcies als col·legues i amb molta discreció, que hi havia, i precisament al mateix campus, departament de llengües clàssiques. Per tant l’única cosa que calia era proposar-li-ho. Però temia que Helena no ho entenguera. Una dona que patia tant per a aconseguir la seua independència, que tenia tan clar el que volia, que desitjava valer-se per si mateixa, no acceptaria de cap de les maneres que ningú, ni Vicent, li variara un grau el rumb que ella s’havia marcat. D’altra banda, i açò és el que més li dolia, estava convençut que Helena no l‘estimava suficientment, que mai no lluitaria per ell i que tot l’esforç que feia mentint a casa per a estar a la platja alimentava la seua satisfacció de dona amb secrets, però no era un esforç dirigit únicament a gaudir de Vicent, açò era una conseqüència de la primera hipòtesi. Finalment, Vicent havia pensat que hi havia la possibilitat de casar-se. D’aquesta manera estarien junts i Helena eixiria del poble de la manera que sempre havia somniat: per a anar a l’estranger.

Acabada la conversa i la beguda, feren l’amor en el llit amb capçalera de ferro, en l’habitació que havien habilitat per a poder acaronar-se de cara a la mar. Aquest llit l’havien comprat de vell i l’havien restaurat —Helena mantenia que únicament l’havien netejat— gràcies a un manual italià adquirit en una llibreria de la plaça de Lope de Vega. Al costat hi havia un caixó que feia de tauleta per a deixar el cendrer, el paquet de Ducados i el llibre de poesia dels novísimos. Era l’habitació que acollia els seus somnis, els seus projectes, les seues il·lusions i les seues converses totes les vesprades que podien estar-hi junts. Parlaven del dret a l’avortament, al divorci, a l’autodeterminació, a la llibertat. Comentaven les lectures de Fromm, Harnecker, Huxley, Feuerbach. Reflexionaven sobre la infraestructura i la superestructura i sobre el determinisme. Discutien si la ciència depén o no de l’economia. I Vicent feia bromes sobre el capital de què un dia disposaria Helena. Ella sempre s’enrojolava.

Helena no s’explicava com podia traure temps per a estar tantes hores amb Vicent i com podia combinar aqueixa vida amb la que havia de dur segons esperaven d’ella els Molins. De vegades es burlava de si mateixa i parlava d’esquizofrènia, de doble personalitat o coses així. I Vicent resumia amb ironia que això era dialèctica. Dialèctica!

Arribaren tots els papers gal·lesos i Vicent partí sense haver pogut fer-li la proposta de matrimoni. Era major la por que tenia a la resposta d’Helena que el desig de continuar estant junts. Va fer el cor fort repetint-se que era qüestió d’uns mesos. Ella es va quedar al poble. Convingueren que s’escriurien. Ell ho faria al pis de la mar i així Helena, amb l’excusa de passar el dia amb les amigues de València a la platja, podria recollir el correu, tenir cura del pis i escriure-li de cara a la mar.

El mes següent Helena no va menstruar. No s’ho va pensar dues vegades: portà l’orina a la farmàcia més allunyada dels llocs que ella freqüentava perquè li feren les anàlisis pertinents. Als tres dies li confirmaren el que tant temia: estava embarassada. Mai no li havia passat pel cap la possibilitat que això li passara a ella. Anava a la consulta de l’única ginecòloga de València que no preguntava l’estat civil. La primera visita la va fer abans de tenir la primera relació sexual amb l’única intenció de sotmetre’s al reconeixement mèdic que calguera per a saber si podia prendre anovulatoris. Estava convençuda que la contracepció era cosa seua, no era qüestió de delegar en els partenaires —i menys si eren ocasionals— una responsabilitat tan gran. La metgessa li va dir que no hi havia cap problema i li recomanà prendre’n tres mesos seguits i descansar-ne un, segons les pautes que aleshores s’estilaven. Havia d’anar a la consulta una vegada a l’any o les vegades que volguera en cas de tenir algun problema o dubte. També li donà a entendre que no volia saber res d’avortaments. Helena ho tenia tot molt estudiat, molt assumit, però era evident que alguna cosa havia eixit malament i calia actuar amb rapidesa. Anà a la platja per a mirar entre el papers si Vicent havia deixat el telèfon de la universitat on estava. El trobà i s’assegué junt a la finestra mirant com la mar esdevenia grisa a poc a poc.

—Bé, ara ja tinc el número, només cal telefonar-li, però què li dic? Que vinga?

A partir d’aquesta i altres preguntes, algunes formulades en veu alta, Helena va reflexionar i va prendre la decisió d’avortar. No hi tenia cap problema intel·lectual ni molt menys moral. Tenia un problema logístic: com anar a Londres. En un tres i no res es presentà al locutori de la Telefònica. Els déus li eren propicis: als cinc minuts Helena i Vicent ja estaven parlant. Li ho explicà d’una manera molt freda:

—Vicent, estic embarassada i he d’avortar.

Vicent respectà la seua decisió i li va perdonar internament, sense verbalitzar cap sentiment ni cap retret, que no li haguera demanat opinió. Callà aleshores i callà tota la vida. Ara bé, ni l’una ni l’altre mai no tingueren fills, ni en van fer cap comentari, ni, menys encara, van donar el menor indici de tenir la intenció d’adoptar-ne quan en dècades posteriors es va posar de moda.

Uns dies més tard Helena volava cap a Londres aprofitant una setmana que va fer passar per exercicis espirituals amb l’ajuda d’un capellà company de classe. Vicent la va recollir a l’aeroport. Per carrers amb un intens tràfec d’oficinistes, mestresses de casa i turistes, es dirigiren a la primera cita. Era una mena de clínica situada en el tercer pis d’un edifici victorià amb un portal molt estret i uns corredors amb les parets folrades del que en temps anteriors havia sigut paper pintat. Hi pujaren. Helena va ser atesa per unes infermeres de certa edat que portaven un uniforme blau amb davantal, punys, còfia i coll blancs i un rellotge d’agulla sobre el pit. Començaren les preguntes. Quan va tenir l’última regla? Quants anys té? Sap qui és el pare? Ha vingut amb vosté? Està segura del que està a punt de fer? De tota manera li ho explicaren. Estava clar que seguien un protocol obligatori i no se’n desviaven ni un bri. Encara va ser atesa per una psicòloga i per un metge. Finalment, va ser enviada a l’hospital.

Hi arribaren amb autobús, ja que era als afores de la ciutat. Era una casa gran amb aspecte agradable, fins i tot alegre. El vestíbul tenia butaquetes repartides al llarg de les dues parets laterals i, al fons, una escala molt ampla. Helena somrigué en recordar Lo que el viento se llevó i Vicent es mostrà satisfet de l’esforç que feia per mantenir-se serena. Deixà els papers que li havien lliurat al centre anterior i esperà que la cridaren. Mentrestant anaven entrant altres parelles, algunes molt compungides. Helena pensà que hi havia moltes formes d’afrontar un mateix problema i que per a algunes dones devia ser un terratrèmol religiós. Les comprengué i va sentir una immensa tendresa per elles. Hi havia italianes i irlandeses, catòliques per tant; víctimes d’unes creences castradores, sens dubte. Hi havia dues joves amb motxilla. Helena comprengué que havien eixit de casa mentint, fent veure que anaven a passar unes dies de vacances. Igual que ella. Finalment, la cridaren.

— Fins demà. Estigues tranquil·la.

Vicent la besà i mantingueren les mans juntes fins el tercer escaló. En arribar al replà es girà: ell encara estava mirant-la i somrient-li. La prepararen i la gitaren en un llit estret. Helena sentia molt de fred, però no en feia. La portaren al quiròfan i la varen dormir. Quan despertà es trobava en una habitació amb altres dues joves. Recordà que li havien advertit que no estava permés rebre visites. Es preocupà per Vicent perquè ell tenia dret a saber com es trobava, a veure-la, a abraçar-la. Ella tenia la necessitat de sentir-se acompanyada. I així fins l’endemà que li van donar l’alta. Vicent l’esperava. Marxaren al centre de Londres i, com que Helena es trobava bé, anaren a dinar a un restaurant. Triaren un d’italià, no volien córrer riscos i aventures gastronòmiques. Feia poc de temps que Vicent vivia per aquelles terres però suficient per a confirmar el que tots dos sabien: que la joia de la corona de l’imperi britànic no és el menjar.

Helena volà sola cap a Benimassa. Com tantes altres vegades, Vicent l’havia ajudada, però ella havia pres totes les decisions. Tornà a tenir la regla amb normalitat. Passà pàgina. No hi hagué cap problema amb les seues ties. Helena havia anat creant molts recursos estratègics. Guerrillera, li deia Vicent. Però ella s’haguera estimat més haver tingut una vida transparent, d’una afectivitat familiar expressada sense trampes. Les seus ties es comportaven com les havien programades, sense criteri. Era d’aquest món d’aparences d’on Helena desitjava fugir, serenament, però volia anar-se’n. De moment es conformava amb les anades al pis de la mar, les cartes de Vicent, l’arribada de la nova primavera d’hivern i el començament del nou curs, l’últim curs a València si els seus plans eixien com tenia previst. L’única cosa que no depenia d’ella era la tria de la universitat europea. Volia anar a Alemanya però el departament de clàssiques semblava tenir més contactes amb Itàlia, un país que a ella li semblava poc diferent. Poc o molt diferent al capdavall era l’estranger.

Començà el curs, tornà Vicent i reprengueren la normalitat de què havien gaudit els cursos anteriors. A casa dels Molins tot anava bé, tots contents de la xiqueta, que treia els cursos seguits, un darrere d’altre i amb bones notes. Helena va escoltar com un dia la tia Teresa explicava a una veïna que la neboda era tan bona estudiant que l’havien buscada de l’estranger. Ella va sentir una barreja de satisfacció i ràbia. Satisfacció perquè comprenia que s’havien fet a la idea que ella marxaria i ràbia perquè no li ho havien manifestat obertament, perquè sempre li amagaven els sentiments d’orgull i sobretot els d’afecte. Els comentaris que feien a Helena quan aquesta els explicava els seus projectes, els seus avanços, els seus guanys, semblaven estudiats per a fer-la culpable de no seguir un comportament adient al que s’espera d’una jove de bona família: casar-se i deixar-se d’estudis. Sempre estaven preguntant-li si tenia pretendents i ella deia que no, que cap, que el que volia era estudiar i ser professora a l’estranger. Açò últim no era exacte però pensava que així arrodonia l’excusa, que ho feia més entenedor per a les seues ties. Elles no sospitaven que mantenia relacions amb Vicent. El coneixien, era del poble, però com que vivia pràcticament sempre a València, semblava que havia deixat d’existir.

Tots dos acabaren els estudis a la universitat i amb el títol de llicenciats sota el braç encetaren el periple europeu. Per a sorpresa d’Helena, les dones Molins no li posaren cap impediment i l’oncle Rafelet li va donar tots els ànims i suport necessaris, principalment per la solució legal a tots els aspectes econòmics. Ella no era del tot conscient de la seua situació privilegiada. Només pensava que s’havia desfet de l’opressió de la família i del poble: no hauria de mentir més, no hauria d’aparençar, es considerava lliure, definitivament lliure, i no tenia por a res. Durant molts anys Helena i Vicent estigueren junts sempre que va ser possible. Vicent amb la recerca astronòmica, Helena estudiant i ensenyant llatí. Feren els doctorats, publicaren les seues investigacions i conegueren llengües i costums diferents. Aconseguiren trobar plaça definitiva a la mateixa universitat alemanya. Vicent encetà el segle XXI amb la proposta de la Universitat de València, amb la qual no havia perdut mai el contacte científic, de dirigir l’Institut Valencià d’Astrofísica, la creació del qual estava enllestint-se. Va ser fàcil acceptar. Tenia ganes de tornar a casa i acabar la seua vida acadèmica en la universitat on es va formar. Al capdavall, ell no havia tingut mai la necessitat d’eixir que per a Helena havia sigut vital. Havia arribat a enyorar coses, llocs, persones, maneres i tarannàs alguns dels quals potser no havia conegut ni viscut. Volia tornar a casa, senzillament. La seua aportació docent i investigadora era lloada internacionalment en els fòrums i publicacions especialitzades, però ell, humilment i veritablement convençut, pensava que tot això no ocuparia, en el millor dels casos, dues ratlles en una enciclopèdia.

Ho parlà amb Helena i ella no li va fer costat. Mai en la vida, en les gairebé quatre dècades que portaven junts, Vicent no l’havia vista tan dura, tan allunyada. Li ho va explicar de totes les maneres, amb tots els arguments, per totes les vies. Arribà a suplicar-li que si no volia tornar amb ell, que almenys respectara la decisió i no el marcara per sempre amb la culpa del trencament, com ella havia dit, lligant irremeiablement la relació personal a la professional. Helena s’havia passat els primers vint anys de la seua vida lluitant contra la intolerància i ara era ella la major i més cruel de les intoleràncies. Per la ment de Vicent passaren totes les renúncies i les claudicacions que al llarg de la vida havia fet, però no digué res. L’avortament d’Helena i la seua negativa a ser mare pesava en ell com una llosa però mai no li n’havia fet esment i no ho faria ara. Es negava a acceptar el repte que com a ultimàtum li llançà Helena: triar entre Helena i la direcció de l’Institut Valencià d’Astrofísica, continuació d’aquell Observatori Astronòmic en què ell va treballar amb tanta il·lusió com pocs mitjans. El vint-i-un de setembre volava cap a València tot sol.

Vicent a partir d’ara, coordinaria i dirigiria diversos centres menors, comarcals i d’altres àmbits, i el nou observatori astronòmic, que no tenia res a veure amb l’antic observatori de l’edifici de l’ara ja avinguda de Blasco Ibáñez. Quants canvis! Li ho hauria d’explicar a Helena. Helena!

Van estar mesos sense saber res l’un de l’altra. No feien servir ni el correu electrònic. Recordava les cartes que li havia escrit els capvespres gal·lesos feia moltíssims anys i les que havien intercanviat en altres períodes de separació per raons acadèmiques. L’enyorava. Cap a l’estiu va tenir-ne notícies. Li comunicava que la tia Teresa estava molt malalta i que ella eixia a fer un viatge de dos mesos. Li demanava, per tant, que si passava res se’n fes càrrec. Així d’eixut era el missatge, com si hagués anat dirigit a un veí, a un conegut. Li va doldre molt, era més que furgar en una ferida oberta, era témer que la nafra de l’ànima no es tancaria mai.

Vicent no pogué recuperar el seu piset de la platja. La desfeta urbanística havia canviat el barri, així que va llogar un pis al carrer d’Alacant i canvià la contemplació de la mar per l’observació de les vies del tren. L’habitatge era auster, fins i tot descuidat. Passava el dia a l’Institut i per a dormir no necessitava gran cosa. Tampoc no hi havia res que omplira la seua vida; poques coses, llevat de l’astronomia, cridaven la seua atenció.

El 21 de setembre, Vicent tornava a casa després d’haver celebrat tot sol el primer any de la seua tornada a València. Obrí la bústia i hi trobà una nota: Ja has localitzat l'estrella que ha de dur el meu nom? Plorà, plorà i plorà. Helena havia tornat. Ell agafà l’ascensor, ella estava esperant-lo al replanell. Quan van acabar de besar-se, de mirar-se i d’abraçar-se, Helena digué:

—    Vinc de Benimassa. Ja no tinc res més a soterrar.

PREMI IFACH DE NARRATIVA CURTA

CALP 2003